miércoles, 24 de noviembre de 2010

PRÀCTICA 3: DISTORSIONS COGNITIVES

INTRODUCCIÓ:
La psicologia entesa com a psicologia cognitivista sorgeix a mitjan S.XX de la mà d' Albert Ellis (teòric cognitiu-conductual) i A.T.Beck els quals eixamplen la definició de psicologia -fins aleshores entesa com a conductista- afegint-hi la conducta no observable.
L'esquema queda de la següent manera:
1.Esdeveniment activador: E (estímul)-> 2.Pensaments i creences: O (organisme)-> R (resposta)->3. Conseqüències emocionals i conductuals: C (conseqüència) --> positiva (+) o negativa (-)
A través de d'aquestes observacions Albert Ellis va desenvolupar la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC) considerada una psicoteràpia basant-se en una mediació congnitiva[1] per resoldre la pertorbació emocional i arribar a una reestructuració cognitiva de la persona afectada. És per aquest motiu que Ellis va crear el model A-B-C, (que utilitzava en la TERC) un esquema que es resumeix de la següent manera:


Segons Ellis "No són els fets, sinó el que pensem sobre els fets el que ens pertorba".

A: Aconteixements observats pel subjecte
B: "Belief" (creença) o interpretació de la situació observada
C: Conseqüències emocionals de les interpretacions (B)

Exemple de l' A-B-C traslladat a un esdeveniment de la vida quotidiana:
1.Esdeveniment activador: Un noi/a ha suspès un examen
2.Pensaments i creences: Té por de no aprovar la resta d'exàmens
3.Conseqüències emocionals i conductuals: Es passa el dia estudiant, no dorm, no menja, se sent que no serveix per a res.
El que tenen en compte els psicòlegs cognitivistes és que tot estímul passa pel filtre de l'organisme i això produeix respostes diferents en cada persona, és a dir, no tots actuem de la mateixa manera sinó que el nostre pensament condiciona el nostre comportament.
L'objectiu principal d'aquests psicòlegs és analitzar i canviar els pensaments que poden produir conseqüències negatives en la nostra persona, ja que afecten a l'estat d'ànim i de retruc a la nostra conducta. Aquest comportament és el que anomenen distorsió cognitiva.
Dit d'una altra manera, les distorsions cognitives són esquemes equivocats d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives. Cal destacar que aquestes distorsions provoquen una manera d'actuar destructiva que no només afecta a la persona en qüestió, sinó que també a les persones que estan al seu voltant.



La reestructuració cognitiva proposada per Albert Ellis consistia -tal i com diu la mateixa paraula- en tornar a estructurar  els pensaments esbiaixats. Aquesta proposta es tracta d'una estratègia que porti al pacient a modificar la valoració i interpretació del seu pensament és a dir "estimular al pacient perquè alteri els esquemes de pensament desordenats i es vegi a si mateix i al món d'una manera més realista"(NIC. Nursing Interventions Classification-4ed. J.McCloskey y G.M.Bulechek. codi 4700). Per a dur a terme el canvi d'autoafirmacions irracionals del pacient i introduir afirmacions racionals és necessari seguir els següents passos:
-Fer-li veure la manera de pensar distorsionat que té (pensament polaritzat, generalització exagerada, magnificació, etc.)
-Ajudar al pacient a identificar l'emoció dolorosa que té.
-Dur a terme afirmacions que descriguin d'una altra manera la situació "dolorosa" sense que es produeixin distorcions.



UNA MICA D'HISTÒRIA:
Cal destacar que la psicologia no sempre ha estat vista de la mateixa manera al llarg de l' història. Primerament va començar amb l'estructuralisme de Wundt, el qual es preguntava "de què està feta la ment?". Wundt va ser el primer autor que va utilitzar el mètode científic per parlar del comportament humà. Per tant, podem concloure que la definició que aleshores es va donar a la psicologia va ser "la ciència que estudia els estats de consciència".

A finals del S.XIX i principis del S.XX va sorgir W. James preguntant-se: "com funciona la ment?". James va impulsar el corrent anomenat funcionalisme i va ser el fundador del pragmatisme.
Més endavant sorgeix Ivan Pavlov el qual impulsà el condicionament clàssic (E-->R) que seria continuat per Skinner a través dels seus experiments amb la caixa d'Skinner amb un colom al seu interior. Skinner va ser el fundador del condicionament operant (E-->R-->C), model pres per J. Watson per explicar el conductisme i la seva relació amb les fòbies, entre d'altres. A partir d'aquí la psicologia pateix un canvi radical ja que s'ignoren les activitats mentals (caixa negra) i l'objecte d'interès és la conducta de les persones. Podem dir doncs, que Watson -juntament amb Skinner- van definir la psicologia com a "ciència que estudia la conducta observable".
Amb l'aparició d' A. Ellis i A.T. Beck, la definició de psicologia es torna a veure alterada de manera que es tornen a fixar amb els processos mentals. Aquesta psicologia s'anomenarà congnitiva i és la que es porta a terme actualment.


PRÀCTICA:
La pràctica consistia en posar dos exemples de cada distorsió cognitiva. El meu equip estava format per: Oriol Larré, Rubén López i Elías Muratet.
Tipus de distorsions cognitives:
1) Generalització excessiva:  Convertir un fet o experiència negativa en una llei general. Això ens passa quan agafem la part (negativa) pel tot.
Ex:
1. Surto a córrer i caic, això em porta a pensar que sempre que surti a córrer cauré, per tant opto per a no sortir a córrer més.
2. Em roben la cartera a un carrer determinat, sempre que passo per allà tinc por        que em robin. Arribo a l'extrem de comprar-me una arma per a defensar-me.
2) Abstracció selectiva: Consisteix a fixar-se en els detalls negatius d'un succés i no del context general. És a dir, ressaltem les qualitats negatives en comptes de les positives.
Ex:
1. He anat de colònies i m'ho he passat genial, però he passat una nit amb febre. Quan recordo aquella experiència només recordo el malestar d'aquella nit.
2. He fet una exposició oral molt ben feta però m'he oblidat de fer esment del que per a mi era el punt clau, rebo molt bones valoracions però no estic satisfeta amb mi mateixa i crec que em baixaran la nota.
3) Polarització o pensament de tot o res: Ens passa quan percebem les coses blanques o negres, vertaderes o falses, sense trobar un entremig. Aquesta manera de pensar amb pretensions d'obtenir expectatives inabastables origina frustracions contínues.
Ex:
1. Un dia no funciona el despertador i arribo tard a la feina, arribo a la conclusió que no cal que posi el despertador perquè igualment sempre arribo tard.
2. Aporto idees a un treball d'equip però contínuament m'estan rectificant o no els agrada el que els dic. Penso que no aporto res de bo i que val més que calli.
4) Desqualificació d'allò positiu: No valorar o menysprear els esdeveniments positius per raons arbitràries i sobrevalorar el que és negatiu.
Ex:
1. Em toca un premi a la rifa però no estic satisfeta amb el que m'ha tocat, esperava una cosa millor ja que m'hi he gastat bastants diners
2. Aprovo l'examen de conduir amb alguna incidència i crec que l'examinador m'ha aprovat perquè li queia bé i m'ha perdonat tots els errors.
5) Lectura del pensament: Deduccions o conclusions incorrectes pressuposant el que els altres pensen.
Ex:
1. De bon matí em creuo amb un amic meu i em mira amb mala cara (s'ha aixecat malhumorat, té problemes personals) i crec li caic malament per com m'ha mirat.
2. En un examen miro al mòbil un moment per saber quina hora és, just en aquell moment el professor aixeca el cap i em mira. Penso que creu que he estat copiant i no em puc concentrar amb la resta d'examen.

6) Endevinar el futur:  Tenir expectatives negatives, creient que les coses ens sortiran inevitablement malament (predicció errònia del futur).
Ex:
1. He de jugar contra un equip de futbol amb renom, el primer que penso és que perdré i que el meu equip no té possibilitats.
2. He deixat a la meva parella i pressuposo que el seu germà s'enfadarà amb mi i em picarà. Per tant, plantejo possibilitats per defensar-me d' ell.
7) Magnificació i minimització:  Sobreestimar o subestimar fets o persones.
Ex:
1. Tinc un professor molt simpàtic i per tant penso que sempre té la raó i que ningú li pot portar la contrària.
2. Escolto a un polític d'un partit advers al meu, dono per suposat que dirà mentides i coses incoherents.
8) Raonament emocional: Es basa en creure que les coses són com un mateix els sent. Això ens passa quan les nostres accions es regeixen per les emocions i no pel pensament.
1. Em sento a gust tocant la guitarra, per tant pressuposo que toco molt bé aquest instrument.
2. Em sento incòmode fent matemàtiques i arribo a la conclusió que sóc dolenta en aquesta assignatura.
9) Etiquetar erròniament: Prejudici d'una conducta individual portant-la a la generalització.
1. Vaig a veure un partit de l'NBA i veig que els homes "negres" són els més alts, per tant penso que els "negres" són més alts que la resta d'homes.
2.Vaig amb cotxe i el del meu davant s'atura bruscament amb inseguretat, miro el retrovisor i veig que és una dona, llavors penso que totes les dones condueixen malament.
10 ) Autoinculpació: Culpar-se de tot el que passa al voltant, tot i ser-ne el causant directe.
1. Li dic a un amic que surti amb mi de festa i aquest tot i tenir un examen es deixa convèncer i ve amb mi. Al cap d'uns dies em comunica que ha suspès i penso que és culpa meva per haver-me'l emportat de festa.
2. Els meus pares s'enfaden molt amb mi i acaben discutint molt entre ells fins que As'acaben separant, penso que el divorci ha estat per culpa meva.
11) Personalització: Assumir fets que m'han passat o que han passat als altres han estat a causa de determinades que he fet o han fet.
1. He aprovat un examen i la meva àvia insisteix que la causa han estat els seus precs mentre jo el realitzava.
2. Proposo a un amic meu que es presenti com a delegat però ell no n'està segur. Al final surt com a elegit i crec que tot ha estat mèrit meu.
12) Imperatiu categòric: Pensar en el que no vaig fer i hauria d'haver fet i a l'inversa.
1. Suspenc un examen que m'havia estudiat molt, crec que hauria d'haver estudiat encara més. Arribo al punt de no sortir de casa perquè considero que he d'estudiar i que no he de fer altra cosa.
2. Estic nerviosa perquè he discutit amb uns amics, agafo el cotxe i tinc un accident, penso que no hauria d'haver agafat el cotxe i per això arribo a l'extrem de cremar-lo.

CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:
Personalment crec que les distorsions cognitives són un tema interessant a tractar ja que tots en algun moment de la nostra vida n' hem tingut o en tenim. Em sento molt identificada en alguns exemples d'aquests -tot i no ser personals- ja que crec que és en l'adolescència on es produeixen més distorsions sobre la visió de nosaltres mateixos i envers la gent que està al nostre voltant.
Vull destacar que el fet de conèixer alguns tipus de distorsions m'ha fet entendre possibles actuacions de la gent que està al meu voltant i que desconeixia el perquè del seu comportament. És per això que trobo interessant conèixer el tipus de distorsions  per en un futur poder-ho treballar en persones que puguin arribar a desenvolupar patologies a causa dels raonaments irracionals duts a l'extrem. Em crida molt l'atenció com la nostra ment pot arribar a tals distorsions amb tanta facilitat i sense que nosaltres en siguem conscients. Probablement abans de realitzar aquesta pràctica posseïa moltes d'aquestes distorsions però mai m'hauria parat a pensar que fossin catalogades com a distorsions psicològiques. És per això que trobo interessant la reestructuració cognitiva de la qual parla Albert Ellis, ja que és una bona manera de conduir la ment cap a pensaments racionals que s'han esbiaixat per raons que desconec i que seria molt interessant trobar-ne l'origen. Per què sorgeixen aquestes distorsions? De quina o quines experiències provenen? Aquestes són algunes de les preguntes que probablement podríem trobar-ne una resposta a través de la pròpia introspecció.


Per últim, vull destacar l' importància de mantenir un equilibri mental ja que això evitarà caure en alguna d'aquestes maneres errònies de veure la realitat -tot i que probablement n'hi hagi d'inevitables i no tenen perquè ser patològiques- per saber distingir entre el que és o no distorsió cognitiva.

PER A MÉS INFORMACIÓ:
http://www.superarladepresion.com/superarladepre/3depre_distorsiones.php
http://es.wikipedia.org/wiki/Distorsi%C3%B3n_cognitiva
http://www.trastornolimite.com/informacion/psicologia/95-distorsiones-cognitivas.html




[1] La mediació congitiva és un procés que va molt més enllà de la interacció que es produeix entre el psicoterapeuta i el pacient , ja que consisteix en un procés transformador, modificador i construcció per part del psicoterapeuta.


martes, 2 de noviembre de 2010

PRÀCTICA 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA




QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?

Inicialment  cal dir que la dessensibilització sistemàtica sorgeix de la mà de Mary Cover Jones arrel dels corrents de finals del segle XIX i principis del segle XX en els quals es va produir un trencament amb el que fins aleshores s'havia anomenat psicologia.

Aquest canvi de visió prové del corrent psicològic anomenat Conductisme que sorgeix del treball realitzat per J. B Watson el qual proposa la psicologia com una ciència objectivable, observable, palpable, mesurable. Per aquesta raó, Watson deixa de banda els mecanismes mentals, els quals anomenarà "caixa negra" ja que van en contra de la seva manera d'estudiar la psicologia. Així doncs, el centre d'estudi de Watson serà l'observació de la conducta manifesta humana. Observarà vàries conductes dels humans per tal de comparar-les i arribar a conclusions clarament visibles.

Si anem a buscar els antecedents del Conductisme ens adonarem que Watson no va ser el primer, sinó que el precursor d'aquest corrent va ser Ivan Paulov arran del seu experiment amb uns gossos. Paulov havia estudiat el mecanisme digestiu dels gossos cada cop que els donava menjar. Això el va portar a observar que cada vegada que  aproximava menjar als gossos com a resposta salivaven. A partir d'aquí va arribar a la conclusió que els animals eren capaços d'anticipar-se a un possible esdeveniment, en aquest cas el de menjar. Un cop feta aquesta observació va provar d'introduir un estímul extern (el so d'una campana) abans de donar menjar als gossos. Amb això, aquests relacionarien el so amb el menjar, la qual cosa provocaria una resposta condicionada (en aquest cas salivar) a l'estímul abans esmentat. A partir d'aquest experiment sorgeix l' anomenat condicionament clàssic, molt emprat pels conductistes on s'observa una associació entre estímul (E) - resposta (R).

Totes aquests estudis van portar a Watson  a explicar l'origen de les fòbies. És per això que va dur a terme un experiment de condicionament clàssic donant en aquest cas un estímul negatiu en comptes d'un estímul neutre. El que va fer, juntament amb la seva col·laboradora Rosalie Rayner, va ser el conegut experiment del "Petit Albert". Watson presentava un conill blanc a Albert i, quan aquest estava a punt de tocar-lo, li presentava un estímul negatiu (en aquest cas el so estrident d'una làmina metàl·lica) la qual cosa provocava el plor del nen. Aquest experiment es va portar a terme vàries vegades fins que el nen va associar el color blanc amb la por al soroll i com a resultat el sorgiment de la fòbia.

EI (soroll)  ----------> RI (plor)
      |
EC (objecte  blanc) ---> RC (plor)


Després d'haver observat aquest condicionament sorgeix  la idea de Mary Cover Jones que creu que si les fòbies s'aprehenen (ja sigui a través del condicionament clàssic, les influències que rebem a causa de les reaccions dels nostres familiars o gent que ens envolta, etc.) també es poden desaprehendre. Per aquest motiu proposa el mètode de dessensibilització sistemàtica que consisteix principalment a treure una fòbia de manera progressiva. En el cas del "Petit Albert" hauríem de presentar-li el conill (o qualsevol altre objecte blanc) quan el nen estigués relaxat i de manera molt progressiva, per tal que, a mesura que passi el temps, el nen deixi de tenir fòbia als objectes blancs i passi a veure'ls com a objectes normals i indefensos.

En paraules més tècniques podríem definir la dessensibilització sistemàtica com un mètode psicoterapèutic dins el marc de les teràpies cognitivo-conductuals, l'eix fonamental del qual és l'aproximació successiva del subjecte a contextos (de més o menys intensitat) que li poden produir malestar físic i/o psicològic fins que, de mica en mica, el malalt ja no mostra cap mena de símptoma davant l'objecte que anteriorment li provocava ansietat.  

Aquesta és la pràctica que se'ns ha proposat que féssim on ens trobem davant dues situacions problemàtiques.

A) Un nen de set anys veu un accident d'autobús per la televisió quan està amb la seva àvia. Més endavant el pare del nen té un problema de salut i ha d'anar a l'hospital. L'única manera que tenen la seva àvia i ell d'anar-lo a veure és agafant l'autocar però el nen s'hi nega.

B) A una nena li ha picat una abella i a l'hora de sortir al pati amb les seves amigues veu que està ple d'abelles, la seva reacció és arrencar a córrer dins la classe i negar-se a sortir al pati.


PRÀCTICA

Juntament  amb la Núria Lleal i en Cristian Jiménez vam portar a terme una possible dessensibilització sistemàtica del cas A.

Els 10 passos que proposem són els següents (cal donar per suposat que fins als darrers punts el nen està en companyia d'un especialista):

1) Observació de fotos d'una autobús per fer-se una idea de com és el vehicle i establir-hi contacte visual.

2) Observació d'un documental d'autobusos que permeti al nen veure el funcionament del vehicle mentre ell està en estat passiu i de relaxació. A la vegada se li explica de manera agradable perquè serveix l'autobús, mostrant-li tota una sèrie d'avantatges.

3) Compra d'un autobús de joguina perquè el nen pugui  establir-hi, a més de contacte visual, una presa de contacte tàctil i de control sobre aquest per tal que vegi que si el "condueix" de manera adequada l'objecte es manté intacte.

Cal tenir en compte que en aquests tres punts probablement el nen se senti molt més segur que els que vénen a continuació ja que es troba en un ambient conegut com ho és el de casa seva.

4) Observació (ara dins el poble o ciutat) d'un autobús escolar amb gent de la seva edat perquè vegi que no els fa res utilitzar-lo, que fins i tot s'ho passen bé agafant-lo i que a més els permet desplaçar-se en companyia dels seus amics.

5) Observació d'un autobús de línia regular on hi puja i hi baixa gent de totes les edats i sexes amb tota normalitat ja que aquest mitjà els permet mobilitat i tots els avantatges que això comporta.

6) Contacte visual directe amb els mecanismes de l'autobús, és a dir, observar com es desplaça, com frena, com gira, sense cap mena de problema.

7) Adaptació progressiva a l'autobús fent-lo pujar, fen-li fer unes quantes passes, baixar, i així successivament fins a poder seure i aixecar-se del seient amb tranquil·litat.

8) Realitzar un viatge curt en companyia del propi especialista (el qual hagi contractat un conductor disposat a parar si és necessari) per tal que el nen s'adapti a la conducció d'aquest vehicle i prengui contacte directe amb aquest fins que s'hi vagi familiaritzat i perdent la port.

9) Realitzar un viatge de durada més llarga que l'anterior en companyia de la família (la qual cosa li pot donar seguretat) sempre i quan aquesta estigui pendent d'ell i les seves possibles reaccions.

10) Realitzar un viatge qualsevol juntament amb els companys de classe (i si cal que la mestra estigui pendent d'ell) perquè vegi que l'autobús és un mitjà de transport normal i corrent per poder-se desplaçar a qualsevol lloc desitjat.


CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:

La conclusió que extrec de tot això és que moltes pors o fòbies que tenim els humans poden haver esdevingut a causa del condicionament clàssic, per les reaccions dels nostres familiars o gent més propera la qual ens influencia sobretot quan som petits, que és quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les situacions.

Tot això em fa pensar que si els pares o educadors fossin més conscients de com ens poden afectar les seves reaccions (en aquest cas les negatives) es podrien evitar molts tipus de fòbies i pors o, si més no, un cop apreses, fer el possible perquè no evolucionin. Tot i així, moltes de les pors que portem dins són innates i provenen del nostre instint de conservació i supervivència. El que hem de fer doncs, és no alimentar-les ja que podrien donar a la llarga pitjors efectes.  Algunes de les pors innates que tenim són: la por a la foscor, a la gent estranya o desconeguda, a sers imaginaris d'aspecte esgarrifós, a certs animals, etc. Més endavant, quan ja som més grans podem tenir pors metafísiques com ara la por a la mort. També cal tenir en compte que tenim reaccions innates com les de fàstic probablement pel mateix motiu que les pors innates.

La conclusió que extrec d'això és que no podem fer res contra les pors innates però pel que fa a les apreses,com deia Mary Cover Jones, sí que hi podem incidir i ajudar a la persona que ho pateix a intentar superar-ho, i si no és del tot, almenys haurem donat a aquella persona l'empenta i la confiança en sí mateixa per tal de no tornar a recaure en la por inicial. Un cop fet aquest progrés el que ha de fer la persona és anar trobant tècniques (per sí mateixa) com ara utilitzant paraules o frases internes tranquil·litzadores, respiracions adequades, pensaments positius i sobretot deixant-se ajudar pels altres.