PRÀCTICA 9: DIAGRAMA SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ:

Continuant amb l’enfocament sistèmic cal destacar que en aquest l’apartat es centra en les relacions entre els individus i les conseqüents manifestacions disfuncionals que es poden produir entre sistemes. Com he comentat a l'anterior pràctica, l'enfocament sistèmic difereix de la resta de corrents anteriors ja que considera la persona dins un conjunt, és a dir, considera els individus per xarxes de relacions, els quals reben mútues influències i determinen el comportament humà de cada un d'ells. A més, defensa que les dificultats es troben entre les persones i no en les persones.

Per exemple, en el cas que una persona presenti símptomes de trastorns i/o malalties mentals no són indicadors d'una patologia pròpia, sinó que és un a pista que ens informa que una o més relacions que formen part de la xarxa anteriorment esmentada és insoluble o negativa. Així doncs, el que fa l'enfocament sistèmic és descentralitzar la patologia tot considerant-la un element extern a l'individu.

Dins el pensament de la causalitat circular es creu que tot és causa i conseqüència –es diferencia del model mèdic perquè no troba la causa-, de manera que el comportament d'un individu pot influir a tots o qualsevol dels que formen part del grup.

En el cas que volguéssim intervenir dins un sistema insoluble no hauríem de tenir cap mena de prejudici, és a dir, no hauríem de considerar les possibles idees anteriors abans d'incidir sobre la xarxa, ja que la única manera de solucionar els problemes és a través d'idees revolucionàries.

Pel que fa a aquesta pràctica, cal destacar que se centra en la “teràpia familiar estructural”, la qual ens permet treballar en xarxes i sistemes de diferents tipus tot oferint-nos una eina interessant d'intervenció sobre aquests. Cal destacar que el diagrama sistèmic, que és el que s'utilitza per a realitzar les teràpies familiars va ser impulsat a principis del S.XIX per Salvador Minuchin, psicòleg americà que va postular la teràpia familiar estructural defensant que no existeixen les famílies desestructurades, sinó que existeixen famílies d’estructura estàndard –les quals consten de pares, mares i fills- mentre que la resta de famílies serien no estàndard -aquests grups de persones, segons ell, tenen una estructura i relacions entre ells- ja que segons l'enfocament sistèmic no existeixen famílies desestructurades.

Cal considerar que als anys 50 diversos terapeutes ja començaven a treballar en diversos grups familiars. Un d'ells fou Milton Erickson, el qual va ser la principal font d'informació de l'enfocament sistèmic, el qual el seguiren autors importants com: Jay Haley, Murray Bonen, Carl Whitaker que començaren a desenvolupar tècniques d'intervenció a nivell sistèmics, és a dir, a realitzar teràpies en grup.

Tornant a les famílies d'estructura no estàndard citades anteriorment per Minuchin, cal dir que se les consideraven famílies amb problemes de salut, ja que estaven plenes de prejudicis que feia falta desmentir. Tot i així, això no treu que els nens que estan en famílies estàndard no puguin presentar problemes, ja que el benestar o el malestar no depenen del grup o estructura, sinó dels tipus de relacions que s'estableixen entre les persones del sistema.

Moltes vegades, dins els sistemes, es relaciona la jerarquia amb el poder i es vinculen a conceptes de responsabilitat, ja que evidentment, un pare no té la mateixa responsabilitat que el seu fill, i al revés. El que sí s'ha de fer és diferenciar aquests dos conceptes, ja que perquè hi hagi una bona relació entre els individus el poder ha d'estar jerarquitzat. Si no és així, alguns individus poden presentar símptomes de malestar. Per aquest motiu és tan important mantenir la jerarquia i la gestió del poder. Això sí, a mesura que els fills es van fent grans les gestions se'ls poden ser delegades, de manera que els graus de jerarquia de poder són variables al llarg de la vida.

L'autor Haley anteriorment esmentat, introdueix l'element evolutiu i és el següent: si es produeix un encallament natural el desenvolupament de la família serà símptoma d'un desenvolupament anormal.

D'altra banda, Bowen parla del procés d'individualització, és a dir, el moment en el qual una persona esdevé autònoma i independent (econòmicament, emocionalment, etc.). Cal tenir en compte que aquesta individualització esdevé tant en sentit metafòric com literal.

Pel que fa a Minuchin, aquest creu que el poder i l'autoritat no són equivalents, sinó que és l'element de l'autoritat el més important i que a vegades són atorgats com a sinònims. També defensa que hi ha persones amb molta autoritat que no tenen poder, mentre que n'hi ha amb molt poder i poca autoritat. En definitiva, els dos termes no tenen perquè estar relacionats. Segons ell, els pares han d'administrar poder als fills a la vegada que se'ls ha de tenir autoritat. Una idea semblant a la de Haley és que hi ha d'haver una quota de poder familiar administrada en un ordre natural, si no s'esdevé en aquest ordre -és a dir, els fills tenen més autoritat que els pares- hi ha un error. Minuchin També fa esment de la "idea frontera"[1] referent a l'àmbit de presa de decisions les quals estan repartides per tots els membres de la família. Aquestes decisions poden ser individuals, compartides, delegades, etc, mentre s'estableixi l'ordre esmentat anteriorment. Pel que fa a les fronteres, Minuchin en descriu de diversos tipus:

Rígides -> No admeten comunicació amb la resta del sistema. Es pren una decisió sense tenir en compte els altres.

Laxes -> Tothom les pot traspassar a la seva manera, poden invadir el territori de la resta permanentment.

Ex: Un/a professor/a que abdica, és a dir, com que no sap gestionar el poder i tots els alumnes prenen decisions –encara que no els pertoquin -.

Cal destacar que dins les famílies és important la gestió adequada del poder. S'ha de tenir en compte també que les estructures varien en funció del grau de maduresa dels fills, les circumstàncies amb què es troben, etc.

Flexibles -> Permeten la gestió fluïda entre les comunicacions familiars.

L'Enfocament sistèmic utilitza genogrames, és a dir, mitjans gràfics que permeten representar l'estructura d'una organització familiar. Minuchin va escriure un llibre referint-se a aquestes pràctiques, anomenat Tècniques de teràpia familiar.

                                                Retrat de Salvador Minuchin

Els genogrames que he esmentat consten de codis universals com els següents:

Llegenda:

Dins un genograma podem observar com els individus s'influeixen recíprocament i és interessant per a saber l'estructura familiar i sobre quins elements podem intervenir.

A part dels genogrames també existeixen els diagrames sistèmics, que ens mostren com funcionen els sistemes:

Llegenda

Tot  i així, cal destacar que tant els diagrames sistèmics com els genogrames es veuen limitats a l'hora de fer anotacions, ja que només es basen en esquemes. És per això que la majoria de psicòlegs utilitzen les notes a peu de pàgina per tal de realitzar aclariments.

El que hem de fer quan tenim fet un diagrama sistèmic és intentar solucionar els problemes, de totes maneres si veiem que va millor no cal que intervinguem, però si es dóna el cas que continua igual, el psicòleg s'ha d'incorporar al sistema. Cal recordar que, tal i com vaig comentar a la pràctica anterior, la intervenció del professional no és innòcua (ajuda o perjudica), per tant correm el risc que es provoqui iatrogènia.

PRÀCTICA:

La pràctica tractava de dissenyar, juntament amb un/a company/a un genograma i un diagrama sistèmic sobre una situació utilitzant els símbols pertanyents. La pràctica la vaig realitzar juntament amb en Cristian Jiménez.

Genograma:

Es tracta de dues famílies, les quals han tingut problemes però que s'han acabat unint. La família de l'esquerra consta d'un home de 35 anys i una dona de 50 que han sofert una ruptura de vincle. La dona s'ha quedat amb el fill de 12 anys i la filla de 15. Pel que fa a la família de la dreta –la qual és més jove- observem també una ruptura entre la dóna de 25 anys i l'home de 30, el qual s'ha quedat amb el fill petit de dos anys. També veiem que fa un any han patit una defunció d'una filla de 5 anys, la qual cosa significa que estan en procés de dol. El que uneix les dues famílies és el vincle informal que s'ha establert entre les dues dones.

Diagrama sistèmic:

En aquest diagrama observem una sobre implicació entre dos nois un de 19 anys i un de 20, la qual cosa porta a pensar que l'aferrament és excessiu, ja que estan aïllats de la resta i per tant no es pot produir un procés d'individualització en ells. A la vegada observem que hi ha una aliança entre una noia de 22 anys -la qual és germana del noi de 20 (és un germà adoptiu)- i un noi de 21, que tenen una relació correcta. El noi de 21 anys és germà del de 19. Així doncs, és una bona aliança ja que tots dos volen ajudar als seus respectius germans (adoptius o no). La noia de 22 anys  també té una bona amistat amb una noia de 21 anys. La de 21 però, veu que hi ha una relació amorosa entre una noia de 15 anys i el noi de 21. Com que sent enveja, recorre a la seva amiga de 22 anys, la qual es deixa portar per les seves idees i formen una coalició contra la parella.

La noia de 22 anys té alhora un conflicte ocult amb un noi de 24 anys i aquest conflicte es desvia a la noia de 21 anys. El noi de 20 anys que té una sobre implicació amb el de 19 té també un conflicte manifest amb el de 24 anys, la qual cosa ens fa pensar que aquest últim noi és conflictiu, ja que ha tingut dos problemes amb dos dels individus i indirectament també ho fa pagar a un tercer (la noia de 21 anys).

En definitiva, ens trobem davant un diagrama sistèmic amb un conflicte, on, si les coses no milloren, hi hauria d'haver una intervenció per part del psicòleg.

CONCLUSIONS:

Pel que fa a aquesta última pràctica, penso que els autors citats - Jay Haley, Murray Bonen, Carl Whitaker, Milton Erickson, Minuchin- han realitzat un pas més en la psicologia ja que en comptes de centrar l'atenció en un sol individu ho han fet també amb la resta de gent que els envolta i que conjuntament formen els sistemes.

Des del meu punt de vista crec necessari –tal i com vaig dir a l'anterior pràctica- una intervenció sobre la família per a veure les relacions amb l'individu afectat però també trobo interessant tenir en compte l'individu, ja que des del meu punt de vista és ell qui té la malaltia. En aquest punt discrepo perquè també crec que arrel de tot comportament hi ha una causa la qual tractar, de manera que en aquest aspecte estic més d'acord amb el model mèdic que amb el sistèmic. A més, penso que exterioritzar la patologia és bo però que separar-la de l'individu és excessiu; la patologia forma part de l'individu i al revés.

Pel que fa a les aportacions dels autors trobo interessant l'apunt fet per Bowen sobre l'individualització. Crec que aquest pas és fonamental pel bon funcionament de l'individu ja que –tot i ser persones i necessitar l'ajuda dels altres- també hem de saber servir-nos per nosaltres mateixos sense dependre excessivament dels altres.

En referència a Minuchin, estic a favor del que defensa sobre l'autoritat i poder. Hem de tenir en compte que aquestes dues paraules no són sinònimes i que poden variar al llarg de les relacions familiars, sobretot quan els fills assoleixen la suficient maduresa com per a tenir més autoritat. No és un procés fàcil però crec que tots hem de ser capaços de realitzar-lo, igual que el d'individualització.

Sobre les fronteres descrites per Minuchin penso que és cert que molt sovint algunes famílies o sistemes tenen relacions rígides o laxes, la qual cosa dificulta i afecta a la "salut familiar". Moltes vegades els malentesos entre les persones són a causa de les relacions rígides, les quals solen esdevenir-se quan hi ha una persona dominant dins un grup i per tant, no deixa intervenir la resta. Les fronteres laxes penso que tampoc són gens bones, sobretot si fem referència a relacions asimètriques (mestre - alumne) ja que això demostra que la persona no és capaç de dominar la situació i els individus que estan en contacte amb ella s'han d'ocupar d'un rol que en realitat no els pertoca i això pot portar a moltes complicacions entre relacions: des de deixar el lloc de treball (per part del/la professor/a) fins a creure's que poden fer el que volen (els alumnes).

Referent als genogrames i els diagrames sistèmics proposats pels autors sistèmics em sembla una molt bona manera d'il·lustrar les interaccions i relacions familiars en el cas que el psicòleg hagi d'intervenir-hi. La veritat és que m'ha resultat sorprenent i alhora molt interessant, ja que permet visualitzar clarament els conflictes interns i això pot facilitar la seva modificació.

Després de la realització del blog de psicologia penso que en general –tal i com hem comentat a classe- és una ciència relativament moderna que avança ràpidament i que consta de moltes teories i punts de vista diferents. El recorregut que hem estat fent en la psicologia durant aquest semestre m'ha fascinat; realment no pensava que dins d'aquesta hi hagués tanta varietat d'àmbits i maneres de pensar i actuar per part dels psicòlegs. Tot i així penso que encara queda molt per endavant, molt per a investigar i descobrir ja que la ment humana és una de les coses més complexes que existeixen i aquest és un dels motius pels quals m'interessa tan el camp de la psicologia.

[1] Àmbit dins el qual s'ha de prendre una decisió.

---

PRÀCTICA 8: ENFOCAMENT SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ:

 L'enfocament sistèmic és un estudi interdisciplinari l'objectiu del qual és trobar característiques comunes a diferents entitats, les quals anomena sistemes. Aquest canvi de perspectiva psicològica es coneix també com l'anomenada teoria general de sistemes (TGS). Els sistemes es presenten en molts àmbits de la vida quotidiana i són estudi de diverses disciplines acadèmiques. Ludwing von Bertalanffy va ser un biòleg el qual va donar nom a aquest nou enfocament.

El que fa l'enfocament sistèmic és trencar amb les idees bàsiques concebudes anteriorment per altres perspectives com l'estructuralisme de Wilhem Wundt, el funcionalisme de William James, la psicoanàlisi de Sigmund Freud o la Psicologia Humanista de Carl Rogers i Maslow, de la qual tractava l'anterior pràctica. Cal destacar que totes aquestes corrents se centraven en un sol individu, el qual era el focus d'atenció. Amb l'enfocament sistèmic passa el contrari, el centre d'atenció no és un sol individu, sinó un grup d'individus, o altrament dit, sistemes[1]. L'objectiu d'aquest és poder desxifrar i establir relació entre els elements que el formen, és a dir analitzar l' interacció entre ells.

Normalment dins els sistemes es forma l'anomenada "cultura de grup", és a dir, característiques que només pertanyen a aquest col·lectiu i que per aquest poden tenir un significat específic la qual cosa en dificulta la comprensió de la gent que està al seu entorn.

Tornant a l'enfocament sistèmic, cal destacar que segons aquest corrent, les persones no són les que tenen el problema, sinó que són l'indicador del problema. A més, totes les dificultats que li apareixen (trastorns, patologies, etc.) no són fruit d'un sol problema, sinó d'una situació o relació interna que no acaba d'estar bé i que indica que les relacions del sistema en el que la persona determinada es mou no són saludables.

Contràriament a això, les corrents anteriors pensaven que qui pateix algun tipus de patologia és ell mateix el propi responsable i no li ve donat per factors externs.

Un altre concepte que defineix l'enfocament sistèmic és que no considera que es puguin determinar les causes que han portat a un comportament determinat i no en busca el perquè ja que no li interessa trobar-lo. A causa de la complexitat de les xarxes els autors sistèmics prefereixen no donar-li importància ja que podria esdevenir molt complicat determinar-les. Cal considerar que la causa pot haver desaparegut però cal tenir en compte que el comportament es pot mantenir.

Per determinar les diferències de tractament amb l'individu entre el model sistèmic i el mèdic s'utilitza el següent argument: el model mèdic és el que, quan es manifesta algun símptoma intenta trobar la causa i a partir d'aquí realitzar una intervenció en l'efecte. Així doncs, el que fa el model mèdic és basar-se en el model de causalitat lineal (causa - efecte):

Pel contrari, el pensament sistèmic està basat en la causalitat circular (no lineal) on no és necessari buscar la causa ja que no es pot determinar una interacció lineal del comportament d'un sistema. El model sistèmic no vol passar-se temps buscant causes –fins i tot segons ells no existeixen-, sinó que on dedica realment el temps és a saber com funcionen les interaccions entre sistemes -al contrari de la psicoanàlisi, la qual se centrava en buscar traumes (=causa) i intentar resoldre'ls- ja que els sistemes són grans embolics de seqüències d'interacció. Què és el primer (ex: mentida -> persecució) és el menys important segons la seva ideologia. Dins aquesta seqüència d'interacció n'hi poden haver de destructives i de constructives.

En definitiva, la causalitat circular, que és la tractada pels sistèmics és aquella que no té principi ni fi, sinó que es tracta d’una relació complementària on no es distingeix la causa i l’efecte:

Pel que fa als sistemes anteriorment descrits, cal destacar que qualsevol persona que s’hi integri pot produir tant un efecte positiu com negatiu sobre el sistema. Cal tenir en compte que la seva intervenció no és innòcua. Així doncs, qualsevol professional (psicòleg, psiquiatre o qualsevol altra persona) pot tenir influència sobre les persones integrants del sistema en tots el nivells.

Pel que fa a l'enfocament sistèmic, cal dir que hi ha alguns psicòlegs que només fan que les seves sessions durin deu sessions per tal d'evitar formar part del sistema. Aquest tipus de teràpia és l'anomenada teràpia estratègica breu. Cal destacar que hi ha molts tipus de teràpies diferents en el model sistèmic i que, dins cada una d'elles, hi ha moltes variable. Per exemple, hi ha alguns psicòlegs sistèmics que si veuen que al cap de 15 dies el pacient no millora el que fan és canviar-los de psicoterapeuta, ja que creuen necessari que se n'ocupi una altra persona. Altres terapeutes, en canvi, parlen amb els subsistemes en comptes del sistemes per tal de contrarestar els possibles prejudicis de la persona en tractament.

Per acabar, vull destacar la figura de Gregori Bateson el qual va ser un antropòleg que va estudiar cultures indígenes diverses i va observar les causalitats circulars entre diverses cultures. Aquestes causalitats es basen en retroalimentació mútua, és a dir, si hi ha una baralla i tots dos prenen la mateixa actitud de manera que es produeix una relació simètrica. Tot i així, cal destacar que les relacions simètriques tan poden ser constructives com destructives. A més de totes aquestes observacions, Gregori Bateson va ser qui va realitzar les pautes d'interacció en diverses cultures –a través de les observacions anteriorment esmentades-. Una d'elles és la relació simètrica dins la qual diversos elements el sistema interactuen de forma semblant –pot ser en forma d'escalada o desescalada, destructiu o constructiu-. Un exemple de relació constructiva seria la de dos companys de feina que competeixen constructivament. La relació destructiva, en canvi, seria la d’una parella que discuteix i es recrimina mútuament el que fa malament.

                                                                    Retrat de Gregory Bateson

Un exemple de relació constructiva seria la de dos companys de feina que competeixen constructivament. La relació destructiva, en canvi, seria la d’una parella que discuteix i es recrimina mútuament el que fa malament.

L'altra pauta establerta per Bateson va ser la de relació complementària on diversos elements del sistema interactuen de manera diferent (cada un té un rol diferent) i pot ser també de tipus constructiu o destructiu. Cal destacar però que, mentre que abans parlaven de similitud en les relacions interpersonals ara tractem el cas de posicionaments diferents enter les relacions. Si posem el cas d’una relació d’aspecte constructiu veurem que els comportament del les dues persones és totalment contrari o diferent. Aquests casos se solen donar entre persona submisa i una dominadora. Posem per cas que ens trobem davant una relació complementària constructiva; un exemple clar en seria un pare que aconsella al fill. Si parlem en canvi d’una relació complementària destructiva parlaríem d’una persona acusada i la seva víctima.

 PRÀCTICA:

La pràctica tracta d’elaborar quatre seqüències de causalitat circular on per a cadascuna hi ha quatre modalitats de relació per a cada tipus: relació de causalitat circular simètrica destructiva i constructiva i la relació de causalitat complementària constructiva i destructiva. En el meu cas, juntament amb la Núria Lleal i la Marta Gironella, hem decidit les següents situacions:

Relació simètrica constructiva:

Relació simètrica destructiva:

Relació asimètrica constructiva:

Relació asimètrica destructiva:

CONCLUSIONS:

Des del meu punt de vista, crec que l’enfocament sistèmic és una bona manera per tractar problemes en grup i intentar solucionar possibles conflictes interpersonals. Per altra banda, però, penso que pot quedar limitat a l’hora de tractar possibles patologies. Des del meu punt de vista crec que el millor és anar a buscar la causa per a poder tractar l’efecte. Actualment crec que el que es fa, i de fet és la manera més tradicional, és centrar-se en l’individu.

Tot i així, he de dir que personalment crec que l’equilibri entre les dues podria esdevenir una bona teràpia. Per a una banda cal considerar que les persones tenen patologies per a una causa –que pot ser aliena a les relacions amb les altres persones- però per a una altra també s’ha de tenir en compte que l’ambient que les envolta també pot influenciar-les i conduir-les a una possible patologia.

El que més interessant trobo pel que fa a l’enfocament sistèmic és el fet de treballar en grups de persones. Els psicòlegs que es dediquen a aquest tipus de teràpia necessiten conèixer a la gent que envolta als malalts de manera que penso que és molt important que el professional estigui en contacte amb les persones que estan al costat de la que està afectada per tal que aquests puguin ajudar-lo o intentar ajudar a superar els seus problemes a través dels propis canvis de conducta -és a dir els que es produiran entorn d’aquest individu-.

Així doncs, arribo a la conclusió que totes dues perspectives són importants però que pel que fa a mi, em decanto cap a la corrent més tradicional, que és l’enfocament iniciat per Wundt; el que se centra majoritàriament en l’individu per tal de diagnosticar-li el possible problema detectat.Evidentment, centrar-se en l’individu no vol dir per a mi deixar de banda el seu entorn familiar però sí és important arribar a aprofundir en la persona, conèixer la seva vida, els seus problemes i preocupacions per tal d’administar-li la millor teràpia possible.

[1] Conjunt de persones amb unes determinades relacions de vincle entre elles.

---

PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES I REFLEXIÓ SOBRE "PENSANT EN ELS ALTRES"

INTRODUCCIÓ

Carl Rogers és una de les grans figures de la psicologia humanista o "tercera gran força" la qual es consolida a mitjan S.XX i se centra principalment en el desenvolupament humà que, segons els psicòlegs humanistes, és per defecte, totalment positiu -idea que comparteix amb Maslow tot i haver-hi  petits matisos de deferència-. Rogers, tal i com vaig esmentar en la darrera pràctica, parla de l'autoactualització, és a dir, el que els humans podem arribar a esdevenir essent nosaltres mateixos.

Un tret distintiu d'aquest psicòleg és la coneguda "teràpia no directiva" o, altrament dit, "teràpia centrada en la persona" la qual també fou coneguda com a PCA "Person Centered Approach". El que volia Rogers amb les seves teories era no només arribar a la interacció amb els seus clients, sinó a les interrelacions humanes. La base de la teràpia de Rogers és l'empatia, que era la via de comunicació entre client i terapeuta. Aquesta és la raó per la qual la teràpia rogeriana contrasta amb la freudiana, ja que com bé sabem Freud utilitzava com a mètode de tractament la psicoanàlisi.

Cal dir que la proposta de Rogers va portar molta controvèrsia, ja que la seva manera de dur a terme la teràpia va trencar amb tot el que s'havia fet fins aleshores en l'àmbit psicològic. El que volia Rogers era que el pacient expliqués el que li havia passat i que ell sol fos capaç de resoldre el conflicte i trobar-ne la solució sempre i quan comptés amb l'ajuda d'una persona -mediador- que la comprengués i l'entengués -en aquest cas ens referim  a Rogers-. Rogers va voler dur a terme una teràpia en la qual la idea predominant era la següent: el pacient era qui sabia més d'ell mateix i no l'especialista. Aquesta nova manera de concebre la psicoteràpia va fer que fos un autor molt criticat per la resta de psicoterapeutes, que se sentiren desprestigiats. Però per sobre de tot el que volia Rogers no era més que facilitar les condicions per a un desenvolupament òptim de la persona i no pas donar consells que probablement no serien útils.

El motiu pel qual Rogers anomenava "clients" als seus pacients era perquè ell no creia ser un especialista dels seus pacients, sinó que -com he comentat anteriorment- eren ells mateixos qui tenien la pròpia coneixença de la seva persona, les capacitats per a desenvolupar-se, la suficient saviesa per a créixer i per tant havien d'actuar conseqüentment per a trobar les possibles solucions en el seu interior, però mai essent elements "passius". A més, Rogers va ser qui va començar a introduir càmeres a la seva consulta per a més endavant portar a terme un estudi científic en la psicoteràpia.

 A diferència del seu contemporani i psicòleg humanista Maslow, qui parlava de necessitats a resoldre per a un bon desenvolupament de la persona, Rogers va parlar de les condicions que afavoreixen a la persona a dur a terme la tasca de trobar la solució dels seus problemes interns. És per això que parlà sobre els ambients saludables o facilitadors -ambients que proporcionen factors òptims per al creixement de la persona- i ambients insolubles -ambients desfavorables per a al desenvolupament de les habilitats i qualitats humanes-. Cal destacar que aquests factors es refereixen a tots els àmbits de la vida d'una persona, des de les relacions familiars a les laborals, passant per l'amistat.

Tot i així, segons Rogers existeixen tres actituds que si experimentem ens afavoriran al creixement de la persona i influiran al desenvolupament humà de manera saludable. Aquestes actituds són les anomenades "tres actituds bàsiques" que la persona ha d'experimentar i viure  -sobretot el professional- per a poder atendre a les demandes dels seus pacients -en aquest cas "clients" - i són les següents:

1) Acceptació incondicional: Tractar i acceptar les persones tal i com són més enllà dels prejudicis que en podríem tenir (raça, classe social, estudis, etc). El punt clau d'aquest aspecte és que hem de saber distingir el que fa la persona del que és.

2) Comprensió empàtica: Posar-nos a la pell dels altres, intentar per a uns moments posar-nos al lloc de l'altre per a saber què sent, entendre la seva manera de pensar, els seus arguments. En definitiva, hem d'intentar veure el món tal i com el veu l'altra persona -evidentment hi haurà biaixos considerables-, però per sobre de tot hem d'entendre els significats que l'altre dóna a les coses, entendre'l amb profunditat. Un punt rellevant d'aquest aspecte és que s'han de saber separar les pròpies vivències amb les de l'altra persona de manera que els seus problemes ens afectin ni inhabilitin: el més important és que l'altre tingui la sensació de ser comprès.

Els indis feien servir una expressió curiosa però molt ben trobada per a referir-se a l'empatia, en deien "posar-se els mocassins de l'altre"[1].

3) Autenticitat, congruència i coherència: No és res més que sentir, pensar i actuar sense contradiccions.

UNA MICA MÉS SOBRE CARL ROGERS:

Carl Ransom Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 als Estats Units. Va ser un psicòleg que va influir en la història del seu país juntament amb Abraham Maslow amb qui va crear la psicologia humanista, una corrent molt important en el camp de la psicologia.

L'any 1919 Rogers es va inscriure a la Facultat d'Agricultura que més endavant abandonaria per a començar els estudis de Teologia. Per aquest motiu, es traslladà a Xina l'any 1922 per a assistir a una conferència internacional organitzada per la Federació Mundial d'Estudiants Cristians. Durant aquesta estança a Xina, Rogers es va replantejar moltes qüestions de la seva vida la qual cosa el va fer tornar als Estats Units, abandonant els seus estudis anteriors i començant amb estudis de psicopedagogia.

Uns anys més tard, meravellat per la corrent de l"Existencialisme" Rogers publicà el seu primer llibre anomenat The Clinical Treatment of the Problem Child el qual li proporcionà la càtedra de la psicologia clínica.

Retrat de Carl Rogers, un dels fundadors de la Psicologia Humanista.

L'any 1942 va establir les bases de la "Teràpia centrada en el client", una aportació molt important dins la psicologia humanista.

Més endavant, l'any 1944 es traslladà a Chicago on va realitzar la seva teràpia i realitzà investigacions sobre aquesta. A través d'aquesta va escriure un altre llibre Client-Centerd-Therapy on reflecteix clarament el seu pensament.

L'any 1957 va obtenir la càtedra de Psicologia i Psiquiatria i experimentà, a la seva consulta l'anomenada "teràpia centrada en el client" amb pacients psicòtics dels quals va tenir -a través de la seva teràpia- molt bons resultats que més endavant publicaria en el llibre The Therapeutic Relationship and its Impact: A Study of Schizophrenia.

Altres llibres que també marcaren la trajectòria del psicòleg humanista foren: El camino del ser (1980), El proceso de convertirse en persona (1961) i Libertad y creatividad en la educación (1983).

L'any 1987 Rogers va morir a causa d'un atac de cor a l'edat de 85 anys.

Teoria de Carl Rogers:

La teoria de Carl Rogers està formada a partir d'una sola "força de vida" que segons ell és la tendència actualitzant que posseïm tots els éssers humans i que actua a mesura que ens anem desenvolupant. Segons Rogers podem definir-la com a motivació innata que ens permet arribar a tots els nostres potencials fins al seu límit possible. És més, l'ideal màxim de la persona és -tal i com deia Maslow- la satisfacció de necessitats per a realitzar-se. Rogers a més, descriu l'element central de la personalitat que anomena "el sí mateix", és a dir, un conjunt organitzat de les percepcions que té el subjecte d'un mateix. Això juntament amb el que he citat anteriorment és el que ens ajudarà a convertir-nos en persona seguint el model dels psicòlegs humanistes. Per a fer-ho hem d'aconseguir superar diversos passos:

1. Deixar de banda les màscares.

2. Deixar de dir-te interiorment "hauries de..."

3. Abandonar les pressions externes.

4. Valorar el que un pensa i sent.

5. Acceptar les nostres responsabilitats.

6. Saber-nos adaptar als canvis.

7. Assumir la nostra individualitat, és a dir, el que som.

8. Acceptar-nos tal i com som.

9. Acceptar a la resta de persones amb les seves virtuts i defectes.

10. Confiar en un mateix.

Aprendre a acceptar-nos tal i com som, traient-nos la màscara és molt important per a conèixer-nos a nosaltes mateixos i deixar-nos conèixer.

Aquestes són les regles d'or de les quals parla Rogers en el seu llibre El proceso de convertirse en persona que, si superem de manera adequada assolirem de manera satisfactòria.

Cal destacar també que una de les aportacions importants de Roger dins l'humanisme és la divisió de les relacions de la persona: la intrapersonal (relació que establim amb nosaltres mateixos) i la interpersonal (relació que establim amb la resta de persones).  

PRÀCTICA I REFLEXIÓ "DEIXA QUE LA GENT VISQUI EN EL TEU COR":

La pràctica consistia en veure, analitzar i reflexionar sobre el documental emès pel canal 33 (TV3) anomenat "Pensant en els altres". Es tracta d'un reportatge que ha seguit durant tot un any l'ensenyament del senyor Kanamori. Cal destacar que el documental ha obtingut nombrosos premis arreu del món gràcies a la seva tendresa que mostra en l'art d'aprendre però sobretot en l'art de viure.

Els protagonistes d'aquest documental són alumnes de quart de primària d'una escola pública del Japó situada a Kanasawa. El mestre d'aquests alumnes és Toshiro Kanamori, un home que pretén enllaçar aprenentatge amb diversió a través d'actituds rogerianes en les quals predomina en tot moment l'empatia. Kanamori vol mostrar a la resta de gent les emocions que comporta l'aprenentatge i com tenir-ne cura per tal de poder crear "vincles afectius" entre els seus alumnes de manera que tots es respectin, es comprenguin i s'ajudin mútuament. No obstant i això, el que pretén el mestre és que els nens aprenguin per sobre de tot "l'art de viure". Un dels objectius principals del mestre és que els seus alumnes siguin feliços i la clau de la felicitat segons Kanamori és pensar en els altres.

Kanamori portant a terme el seu objectiu: que els seus alumnes siguin feliços.

Per a dur a terme aquest tipus d'ensenyament Kanamori mana als seus alumnes el que ja s'ha convertit en tradició: escriure cartes a la llibreta. Aquestes cartes reflecteixen els pensaments dels nens i nenes de 10 anys. Cada dia, el senyor Kanamori fa llegir a tres alumnes les cartes que han escrit per tal de compartir les emocions i sentiments més profunds amb la resta de companys de classe.

En un moment donat, en Ren -un dels alumnes de la classe- justifica la seva falta a l'escola. El motiu era la mort de la seva àvia. Això fa que molts alumnes s'aixequin per a compartir les emocions que els causa i les experiències semblants que han viscut. Aquí s'observa un dels tres "aspectes bàsics" de Rogers, la comprensió empàtica, és a dir, posar-nos al lloc dels altres. La Mifuyu, una de les nenes de l'aula, explica que se li va morir el seu pare quan tenia tres anys però que mai ho havia pogut dir per por que els altres pensessin que era diferent a la resta d'alumnes.

Això conseqüentment crea un clima d'empatia que personalment crec que és magnífic. El que aconsegueix Kanamori és que no solament els nens empatitzin amb els seus companys sinó que a més, aconsegueix que alguns d'ells exterioritzin pensaments i records desagradables que tenien retinguts davant la classe. S'observa també com la resta de la classe intenta animar a la companya, desfeta pel dolor, a través de gestos i mirades que reconforten fins i tot el que ho veu des de fora la pantalla. L'emoció que tots desprenen és de gran magnitud i alhora fascinant. Crec que el que fa el mestre Kanamori és una feina extraordinària la qual cosa no significa ni molt menys que sigui fàcil, al contrari. És un esforç tant pel mestre com pels seus alumnes. Mentre que ell és el responsable d'animar-los, reconfortar-los i ajudar-los a viure, els nens aprenen una tasca culminant de la seva vida: exterioritzar els sentiments dolorosos, compartir-los amb els altres i sentir-se compresos.

És evident que per a Kanamori l'empatia és la base de les relacions de vincle que s'estableixen a la seva classe, per això defensa la importància d'una frase que trobo realment interessant "deixa que la gent visqui en el teu cor". Com he comentat anteriorment l'objectiu del mestre és fer veure als seus alumnes que de vida només n'hi ha una i que és d'un gran valor, per això és molt important saber expressar la personalitat individual. Kanamori té una recepta per a la felicitat i és la següent: "Cada nen ha d'afirmar els seus punts forts i els dels seus companys i els seus companys han de fer el mateix".

Amb això Kanamori aconsegueix que es creïn forts lligams entre els seus alumnes a la vegada que creixen i es respecten a través de les "tres actituds bàsiques" que defensa Rogers ja que fa que els seus alumnes s'acceptin tal i com son sense prejudicis, tinguin comprensió empàtica i actuïn amb autenticitat, congruència i coherència.

Malauradament, però, una d'aquestes tres "actituds bàsiques" no es compleix del tot entre els seus alumnes. Un dia, Kanamori s'adona que alguns nens i nenes de la seva classe estan essent objecte de burles i crítiques i per tant, decideix posar-hi remei. A Kanamori li preocupa el sentiment de menyspreu que puguin tenir els seus alumnes: "Per què tracteu els vostres amics amb menyspreu?" els pregunta Kanamori. Per primera vegada es veu seriós i molt estricte.

Personalment, crec que molta gent que veu el documental pot pensar que dur a terme un ensenyament d'aquest tipus és anar per la via fàcil, però per a mi és just al contrari. Kanamori, tal i com s'observa, no és un mestre permissiu, sinó que té molt clar com ha d'actuar i què ha de fer en tot moment amb els seus alumnes. Si es porten de manera adequada els recompensa, però si s'esdevé el contrari es mostra realment seriós i molt estricte, tal i com crec que ha de ser. Ser flexible no és el mateix que ser permissiu.

Per aquest motiu Kanamori demana als seus alumnes que pensin en els seus companys "des del fons del cor" per tal de trobar solució al conflicte. Alguns alumnes s'aixequen i parlen sobre el seu comportament però cap d'ells admet que s'ha equivocat o que s'ha comportant de manera errònia. Kanamori els diu que el que fan no és res més que treure's les culpes i els mana escriure cartes a la llibreta reflexionant sobre el seu comportament.

Crec que la solució de Kanamori és molt adequada. La majoria de nens són incapaços de reconèixer els seus errors -i més si és davant dels seus companys-, per això crec que escriure-ho és una bona manera d'exterioritzar-ho per a reflexionar-hi i més endavant parlar-ne amb els companys.

Quan tots es retroben a classe Ayami es mostra dolguda i plorosa perquè ella en algun moment de la seva vida també havia estat objecte de burles del seus companys de parvulari i se sent malament per no haver ajudat a la seva companya que es trobava en una situació semblant.

Més endavant també s'observa un cas que crec que és molt interessant d'analitzar: un alumne ha xerrat durant tota la classe malgrat els advertiments de Kanamori i aquest, coma càstig, l'impedeix provar els rais que havia construït juntament amb els seus companys de classe. Molts d'ells es mostren tristos davant el càstig i protesten. Finalment surt en Yo el qual intenta convèncer al mestre que el que ha fet el seu company no justifica que es quedi sense provar el rai. El nen insisteix i una companya, la Mayuca també surt a defensar-lo i fins i tot plora per a ell. Un altre nen també se solidaritza amb ell i de mica en mica tota la classe. Finalment Kanamori cedeix i felicita a en Yo per com ha defensat al seu company.

Des del meu punt de vista el que volia aconseguir Kanamori era que els companys d'en Yuto fossin capaços de defensar-lo donant els arguments suficientment bons com per a convèncer-lo. Crec que els ha exposat un problema posant-los a prova per intentar veure les seves reaccions, per a veure si són capaços de solidaritzar-se i d'ajudar-se mútuament defensant les seves emocions i sentiments envers el company afectat. Cal destacar que Kanamori  queda totalment sorprès amb la reflexió dels seus alumnes i admet que "molts adults no serien capaços de fer aquesta reflexió" "m'he quedat parat, estic molt sorprès".

Finalment tots proven els rais i en Yuto decideix escriure una carta a la llibreta disculpant-se i donant gràcies als que el van recolzar quan més ho necessitava.

Quan el documental és a punt de finalitzar els nens s'assabenten que una seva companya canviarà d'escola per a motius personals i com que no volen que s'oblidi d'ells decideixen compondre-li una cançó de comiat a través de frases que ha escrit cadascú.

Nena llegint la frase dedicad a la seva amiga que canviarà d'escola.

Penso que la iniciativa d'aquests nens és d'admirar, sobretot tenint en compte l'edat que tenen. Amb només el mestre fent-los de mediador durant dos anys han après a ser persones, a ser comprensius i solidaris i implicats amb la resta. A més, són capaços de fer reflexions que alguna gent no aprendria en tota una vida.

Una altra activitat que se'ls proposa als nens un cop realitzat el comiat de la Yuriko és fer un retrat del seu cos i la seva ment. Personalment trobo que està molt bé que els nens reflexionin sobre sí mateixos i siguin capaços de definir-se com a persones, encara que sigui subjectivament. Trobo que és una pràctica que tots hauríem de saber dur a terme.

Finalment, una mala notícia arriba a la classe de quart A. A un dels alumnes, en Tsubasa se li ha mort el pare. Els companys decideixen fer alguna cosa per a animar-lo i busquen idees. Al final decideixen escriure una carta enorme al terra del pati dirigida al pare d'en Tsubasa i la Mifuyu, amb unes lletres tan grans que es puguin llegir des del cel. Per finalitzar, els canten una cançó dient-los que estiguin tranquils, que ells s'encarregaran de donar suport als seus fills.

Realment aquest fragment va ser molt emotiu per a mi. Una idea magnífica que arriba al fons del cor, fet amb una tendresa profunda. Que els nens s'aprenguin a fer costat, a estimar i a reaccionar quan els seus companys han patit una gran pèrdua és d'admirar.

Definitivament, els vincles dels quals parlava Kanamori s'han establert per complet.

Caràcter xinès -explicat per Kanamori als seus alumnes- que significa "abraçar" o "embolcallar" amb un rerefons molt profund, el de tenir cura d'una persona.

CONCLUSIONS:

Per acabar amb l'última pràctica m'agradaria destacar que la ideologia de Kanamori és per a mi un ideal a seguir. Penso que el primer que s'ha de fer abans d'educar a qualsevol persona és ensenyar-li a valorar el que té; tal i com diu Kanamori "de vida només en tenim una i hem d'aprendre a valorar-la". Això significa per a mi tenir uns valors que moltes vegades queden eclipsats per la pressa que tenen molts mestres a l'hora d'ensenyar als seus alumnes la matèria que els pertoca per a l'edat que tenen. Però per a Kanamori el més important de tot és que aprenguin, no només a sumar, restar, llegir, escriure, sinó a compaginar les dues coses: aprenentatge i diversió, sempre amb la jerarquia que els pertoca. Primer és viure, ser feliç i valorar tot el que tenim i ens pertoca i després vénen tota la resta de coses, com ho és l'aprenentatge escolar -això no significa que no sigui fonamental però tot requereix el seu temps i no ens hem de precipitar-.

De fet, l'únic aspecte "negatiu" que trobo al documental és que Kanamori potser vol fer anar massa ràpid a fer aprendre els seus alumnes l'art de viure. És evident que és una persona molt comprensiva però a vegades pot arribar a ser molt dur amb els valors morals. El que vull dir amb això és que crec que per a la maduresa intel·lectual que tenen els nens potser els fa córrer massa. Podria ser que això no fos una cosa negativa ni un defecte seu, potser és que no estic acostumada a veure tanta comprensió i complicitat en una aula d'uns nens i nenes de 10 anys. Podria ser que si tots els mestres actuessin tenint en compte les jerarquies de valors humans tots desenvoluparíem potencials i habilitats que ens poden arribar a sorprendre -com ho són els tres aspectes bàsics de Rogers, dels quals no he deixat d'insistir-, ja que m'atreviria a dir que quasi tots els nens i nenes que són educats sota aquests els assoleixen de manera molt satisfactòria i sorprenent.

No puc evitar plantejar-me què passaria si tots fóssim educats amb aquests valors i crec que el més provable és que es creés una societat més comprensiva, sense violència, on abundés la comprensió i el diàleg. Tot i així crec que és una utopia ja que dur a terme això requereix un gran esforç tant per part del mestre com per part dels aprenents, ja que tenen un llarg camí per a recórrer.  

Pel que fa a la ideologia de Rogers, crec que és realment interessant el fet que ell mateix admeti que no és ni molt menys l'especialista del seu client, sinó que cadascú ho és d'ell mateix i que cada un de nosaltres té la clau per a resoldre els propis conflictes interns. Ell és solament la figura de mediador que ajuda a la persona a trobar aquesta possible solució. Per a mi, el seu posicionament és -a part de molt encertat- humil i innovador, ja que invita a cercar dins un mateix, a fer introspecció de la nostra persona i ser capaços de raonar i trobar les pròpies solucions, ja que els consells de qualsevol altra persona -encara que ens referim a especialistes- per a molt importants i rellevants que siguin són de poca ajuda si no ens els creiem.

BIBLIOGRAFIA:

http://www.psicologia-online.com/ebooks/personalidad/rogers.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Teor%C3%ADas_de_la_personalidad

http://www.tv3.cat/actualitat/184620546/

VÍDEOS RELACIONATS AMB EL TEMA:

http://vimeo.com/12609462 (Documental "Pensant en els altres")

http://www.youtube.com/watch?v=3yW68OwaDUs&feature=related (vídeo sobre Carl Rogers, que fa un anàlisi de la teràpia del coneixement propi)

http://www.youtube.com/watch?v=YBPaxQmE5SA&feature=related (aquest és un altre vídeo sobre Rogers)

http://www.youtube.com/watch?v=ZBkUqcqRChg (pel·lícula/documental sobre Rogers)

[1] El mocassí (l'idioma powhatan, makasin, sabata) [1] és un tipus de sabata masculí de cuir i sola dura. El terme prové del calçat que utilitzaven els nadius americans fabricat de pell sense adobar.