APORTACIÓ PERSONAL: SER FANÀTIC O ESTAR OBSESSIONAT?

Avui, veient un documental sobre una pel·lícula on sortien els fans d'aquesta m'he quedat amb la boca oberta, el fanatisme que mostrava tota aquella gent m'ha fet pensar molt.

Personalment, com a bona seguidora de certs grups de música, pel·lícules, etc he arribat a considerar-me fan tot i que crec que sempre he intentat trobar els "límits" que el fanatisme comporta. Tot i així si algun cop no ho he aconseguit, m'he sentit invadida per només un sol pensament que m'ha portat a l'obsessió, a sentir-me feliç però alhora acorralada per un sol pensament que per molt agradable que fos era totalment invasiu.

Tornant a la gent que sortia al documental, aquesta mostrava plena obsessió, fins al punt d'anomenar als seus fills amb el nom dels actors principals, posar-los els noms d'aquests o imaginar que realment existien els personatges en qüestió, que els havien vist i que eren vius i formaven part de les seves vides reals. A través d'aquestes afirmacions podem observar el paral·lelisme que s'esdevé entre realitat i ficció.

                                                                Paral·lelisme entre realitat i ficció

Alguns fins i tot s'havien traslladat a viure als llocs on s'havia filmat la pel·lícula per a poder viure en la pròpia experiència el que els personatges havien experimentat o viscut. Això, conseqüentment, els fa estar realment eufòrics fins al punt de creure que  formen part de tota aquest història fictícia. I el més bo de tot: reconeixen que estan obsessionats, ho saben però no hi podien fer res, disfruten amb la idea d'estar-ho i creuen que això és bo i divertit...Les seves ganes de parlar sobre el tema, de mirar les pel·lícules o llegir els llibres una vegada darrera l'altra pot amb ells, tant que no s'arriben a adonar de tot el que és real i que tenen al voltant. Són capaços de passar nits en blanc llegint o mirant la pel·lícula, sense ni tan sols menjar, oblidant que tenen feina i fills. Molts d'ells afirmen "el llibre -amb el qual es basa la pel·lícula- em va enganxar de tal manera que no podia desfer-me'n, per més que volgués"

Els fans dels qui he parlat són -evidentment- feliços passejant-se per les webs on hi ha més de milers de milions de fans parlant incansablement sobre aquest tema (la qual cosa els dóna tranquil·litat, fent-los veure que no estan malalts, que és normal i que a molta gent els passa el mateix que ells) seguint els actors i actrius allà on van, creient que són un personatge més, menjant el mateix que els personatges de la pel·lícula, al mateix restaurant i demanant el mateix menú que el/la protagonista de la pel·lícula. Crec que tot això s'acosta més a l'obsessió que al fanatisme. Alguns d'ells declaraven:  "Sí, estic totalment obsessionat/ada però això no és dolent, no? És divertit!"

En part, tots necessitem sentir-nos identificats en algunes icones que van apareixent a les nostres vides a mesura que anem creixent, i és precisament això el que forma la nostra identitat. Però l' identitat d'una persona no és només estar encegat per a una pel·lícula, un llibre, un actor o actriu o un personatge fictici...és molt més que tot això. La identitat són un conjunt de conductes, habilitats i creences que formen la persona i no pas una de sola que fa que les altres s'esfumin.

I això no acaba aquí: què passa si aquest fanatisme que s'ha convertit en obsessió, per un motiu o altre surt de la teva vida? Personalment crec que la persona es pot sentir desemparada, sense un punt de referència on aferrar-se i que la seva identitat -de la qual abans parlava- desapareix completament perquè només estava centrada en un sol punt de mira.

En fi, crec que el fet de sentir-te atret per certes sèries, pel·lícules o música té el seu costat bo, és una cosa que et fa feliç, que et manté amb il·lusió i que pot alegrar la teva vida...Però quan els límits se sobrepassen podria ser que l'efecte esdevingués contrari a l'inicial.

En definitiva, és un tema el qual m'agradaria aprofundir-hi molt més i saber per a quin motiu els humans moltes vegades necessitem aferrar-nos desmesuradament a certes idees o esdeveniments que ens criden l'atenció -segurament, un tema relacionat a això és el d'amor i pertinença, sobre el qual parlava Maslow- a vegades sense saber ni el perquè, i per a quin motiu som capaços de defensar-los de manera tan aferrissada i cega que en alguns casos ens podrien portar a extrems inimaginables.