PRÀCTICA 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?

Inicialment  cal dir que la dessensibilització sistemàtica sorgeix de la mà de Mary Cover Jones arrel dels corrents de finals del segle XIX i principis del segle XX en els quals es va produir un trencament amb el que fins aleshores s'havia anomenat psicologia.

Aquest canvi de visió prové del corrent psicològic anomenat Conductisme que sorgeix del treball realitzat per J. B Watson el qual proposa la psicologia com una ciència objectivable, observable, palpable, mesurable. Per aquesta raó, Watson deixa de banda els mecanismes mentals, els quals anomenarà "caixa negra" ja que van en contra de la seva manera d'estudiar la psicologia. Així doncs, el centre d'estudi de Watson serà l'observació de la conducta manifesta humana. Observarà vàries conductes dels humans per tal de comparar-les i arribar a conclusions clarament visibles.

Si anem a buscar els antecedents del Conductisme ens adonarem que Watson no va ser el primer, sinó que el precursor d'aquest corrent va ser Ivan Paulov arran del seu experiment amb uns gossos. Paulov havia estudiat el mecanisme digestiu dels gossos cada cop que els donava menjar. Això el va portar a observar que cada vegada que  aproximava menjar als gossos com a resposta salivaven. A partir d'aquí va arribar a la conclusió que els animals eren capaços d'anticipar-se a un possible esdeveniment, en aquest cas el de menjar. Un cop feta aquesta observació va provar d'introduir un estímul extern (el so d'una campana) abans de donar menjar als gossos. Amb això, aquests relacionarien el so amb el menjar, la qual cosa provocaria una resposta condicionada (en aquest cas salivar) a l'estímul abans esmentat. A partir d'aquest experiment sorgeix l' anomenat condicionament clàssic, molt emprat pels conductistes on s'observa una associació entre estímul (E) - resposta (R).

Totes aquests estudis van portar a Watson  a explicar l'origen de les fòbies. És per això que va dur a terme un experiment de condicionament clàssic donant en aquest cas un estímul negatiu en comptes d'un estímul neutre. El que va fer, juntament amb la seva col·laboradora Rosalie Rayner, va ser el conegut experiment del "Petit Albert". Watson presentava un conill blanc a Albert i, quan aquest estava a punt de tocar-lo, li presentava un estímul negatiu (en aquest cas el so estrident d'una làmina metàl·lica) la qual cosa provocava el plor del nen. Aquest experiment es va portar a terme vàries vegades fins que el nen va associar el color blanc amb la por al soroll i com a resultat el sorgiment de la fòbia.

EI (soroll)  ----------> RI (plor)

      |

EC (objecte  blanc) ---> RC (plor)

Després d'haver observat aquest condicionament sorgeix  la idea de Mary Cover Jones que creu que si les fòbies s'aprehenen (ja sigui a través del condicionament clàssic, les influències que rebem a causa de les reaccions dels nostres familiars o gent que ens envolta, etc.) també es poden desaprehendre. Per aquest motiu proposa el mètode de dessensibilització sistemàtica que consisteix principalment a treure una fòbia de manera progressiva. En el cas del "Petit Albert" hauríem de presentar-li el conill (o qualsevol altre objecte blanc) quan el nen estigués relaxat i de manera molt progressiva, per tal que, a mesura que passi el temps, el nen deixi de tenir fòbia als objectes blancs i passi a veure'ls com a objectes normals i indefensos.

En paraules més tècniques podríem definir la dessensibilització sistemàtica com un mètode psicoterapèutic dins el marc de les teràpies cognitivo-conductuals, l'eix fonamental del qual és l'aproximació successiva del subjecte a contextos (de més o menys intensitat) que li poden produir malestar físic i/o psicològic fins que, de mica en mica, el malalt ja no mostra cap mena de símptoma davant l'objecte que anteriorment li provocava ansietat.  

Aquesta és la pràctica que se'ns ha proposat que féssim on ens trobem davant dues situacions problemàtiques.

A) Un nen de set anys veu un accident d'autobús per la televisió quan està amb la seva àvia. Més endavant el pare del nen té un problema de salut i ha d'anar a l'hospital. L'única manera que tenen la seva àvia i ell d'anar-lo a veure és agafant l'autocar però el nen s'hi nega.

B) A una nena li ha picat una abella i a l'hora de sortir al pati amb les seves amigues veu que està ple d'abelles, la seva reacció és arrencar a córrer dins la classe i negar-se a sortir al pati.

PRÀCTICA

Juntament  amb la Núria Lleal i en Cristian Jiménez vam portar a terme una possible dessensibilització sistemàtica del cas A.

Els 10 passos que proposem són els següents (cal donar per suposat que fins als darrers punts el nen està en companyia d'un especialista):

1) Observació de fotos d'una autobús per fer-se una idea de com és el vehicle i establir-hi contacte visual.

2) Observació d'un documental d'autobusos que permeti al nen veure el funcionament del vehicle mentre ell està en estat passiu i de relaxació. A la vegada se li explica de manera agradable perquè serveix l'autobús, mostrant-li tota una sèrie d'avantatges.

3) Compra d'un autobús de joguina perquè el nen pugui  establir-hi, a més de contacte visual, una presa de contacte tàctil i de control sobre aquest per tal que vegi que si el "condueix" de manera adequada l'objecte es manté intacte.

Cal tenir en compte que en aquests tres punts probablement el nen se senti molt més segur que els que vénen a continuació ja que es troba en un ambient conegut com ho és el de casa seva.

4) Observació (ara dins el poble o ciutat) d'un autobús escolar amb gent de la seva edat perquè vegi que no els fa res utilitzar-lo, que fins i tot s'ho passen bé agafant-lo i que a més els permet desplaçar-se en companyia dels seus amics.

5) Observació d'un autobús de línia regular on hi puja i hi baixa gent de totes les edats i sexes amb tota normalitat ja que aquest mitjà els permet mobilitat i tots els avantatges que això comporta.

6) Contacte visual directe amb els mecanismes de l'autobús, és a dir, observar com es desplaça, com frena, com gira, sense cap mena de problema.

7) Adaptació progressiva a l'autobús fent-lo pujar, fen-li fer unes quantes passes, baixar, i així successivament fins a poder seure i aixecar-se del seient amb tranquil·litat.

8) Realitzar un viatge curt en companyia del propi especialista (el qual hagi contractat un conductor disposat a parar si és necessari) per tal que el nen s'adapti a la conducció d'aquest vehicle i prengui contacte directe amb aquest fins que s'hi vagi familiaritzat i perdent la port.

9) Realitzar un viatge de durada més llarga que l'anterior en companyia de la família (la qual cosa li pot donar seguretat) sempre i quan aquesta estigui pendent d'ell i les seves possibles reaccions.

10) Realitzar un viatge qualsevol juntament amb els companys de classe (i si cal que la mestra estigui pendent d'ell) perquè vegi que l'autobús és un mitjà de transport normal i corrent per poder-se desplaçar a qualsevol lloc desitjat.

CONCLUSIÓ/REFLEXIÓ:

La conclusió que extrec de tot això és que moltes pors o fòbies que tenim els humans poden haver esdevingut a causa del condicionament clàssic, per les reaccions dels nostres familiars o gent més propera la qual ens influencia sobretot quan som petits, que és quan encara no tenim suficient criteri per avaluar la gravetat de les situacions.

Tot això em fa pensar que si els pares o educadors fossin més conscients de com ens poden afectar les seves reaccions (en aquest cas les negatives) es podrien evitar molts tipus de fòbies i pors o, si més no, un cop apreses, fer el possible perquè no evolucionin. Tot i així, moltes de les pors que portem dins són innates i provenen del nostre instint de conservació i supervivència. El que hem de fer doncs, és no alimentar-les ja que podrien donar a la llarga pitjors efectes.  Algunes de les pors innates que tenim són: la por a la foscor, a la gent estranya o desconeguda, a sers imaginaris d'aspecte esgarrifós, a certs animals, etc. Més endavant, quan ja som més grans podem tenir pors metafísiques com ara la por a la mort. També cal tenir en compte que tenim reaccions innates com les de fàstic probablement pel mateix motiu que les pors innates.

La conclusió que extrec d'això és que no podem fer res contra les pors innates però pel que fa a les apreses,com deia Mary Cover Jones, sí que hi podem incidir i ajudar a la persona que ho pateix a intentar superar-ho, i si no és del tot, almenys haurem donat a aquella persona l'empenta i la confiança en sí mateixa per tal de no tornar a recaure en la por inicial. Un cop fet aquest progrés el que ha de fer la persona és anar trobant tècniques (per sí mateixa) com ara utilitzant paraules o frases internes tranquil·litzadores, respiracions adequades, pensaments positius i sobretot deixant-se ajudar pels altres.