martes, 1 de febrero de 2011

PRÀCTICA 8: ENFOCAMENT SISTÈMIC

INTRODUCCIÓ:

 L'enfocament sistèmic és un estudi interdisciplinari l'objectiu del qual és trobar característiques comunes a diferents entitats, les quals anomena sistemes. Aquest canvi de perspectiva psicològica es coneix també com l'anomenada teoria general de sistemes (TGS). Els sistemes es presenten en molts àmbits de la vida quotidiana i són estudi de diverses disciplines acadèmiques. Ludwing von Bertalanffy va ser un biòleg el qual va donar nom a aquest nou enfocament.

El que fa l'enfocament sistèmic és trencar amb les idees bàsiques concebudes anteriorment per altres perspectives com l'estructuralisme de Wilhem Wundt, el funcionalisme de William James, la psicoanàlisi de Sigmund Freud o la Psicologia Humanista de Carl Rogers i Maslow, de la qual tractava l'anterior pràctica. Cal destacar que totes aquestes corrents se centraven en un sol individu, el qual era el focus d'atenció. Amb l'enfocament sistèmic passa el contrari, el centre d'atenció no és un sol individu, sinó un grup d'individus, o altrament dit, sistemes[1]. L'objectiu d'aquest és poder desxifrar i establir relació entre els elements que el formen, és a dir analitzar l' interacció entre ells.
Normalment dins els sistemes es forma l'anomenada "cultura de grup", és a dir, característiques que només pertanyen a aquest col·lectiu i que per aquest poden tenir un significat específic la qual cosa en dificulta la comprensió de la gent que està al seu entorn.
Tornant a l'enfocament sistèmic, cal destacar que segons aquest corrent, les persones no són les que tenen el problema, sinó que són l'indicador del problema. A més, totes les dificultats que li apareixen (trastorns, patologies, etc.) no són fruit d'un sol problema, sinó d'una situació o relació interna que no acaba d'estar bé i que indica que les relacions del sistema en el que la persona determinada es mou no són saludables.
Contràriament a això, les corrents anteriors pensaven que qui pateix algun tipus de patologia és ell mateix el propi responsable i no li ve donat per factors externs.
Un altre concepte que defineix l'enfocament sistèmic és que no considera que es puguin determinar les causes que han portat a un comportament determinat i no en busca el perquè ja que no li interessa trobar-lo. A causa de la complexitat de les xarxes els autors sistèmics prefereixen no donar-li importància ja que podria esdevenir molt complicat determinar-les. Cal considerar que la causa pot haver desaparegut però cal tenir en compte que el comportament es pot mantenir.

Per determinar les diferències de tractament amb l'individu entre el model sistèmic i el mèdic s'utilitza el següent argument: el model mèdic és el que, quan es manifesta algun símptoma intenta trobar la causa i a partir d'aquí realitzar una intervenció en l'efecte. Així doncs, el que fa el model mèdic és basar-se en el model de causalitat lineal (causa - efecte):

Pel contrari, el pensament sistèmic està basat en la causalitat circular (no lineal) on no és necessari buscar la causa ja que no es pot determinar una interacció lineal del comportament d'un sistema. El model sistèmic no vol passar-se temps buscant causes –fins i tot segons ells no existeixen-, sinó que on dedica realment el temps és a saber com funcionen les interaccions entre sistemes -al contrari de la psicoanàlisi, la qual se centrava en buscar traumes (=causa) i intentar resoldre'ls- ja que els sistemes són grans embolics de seqüències d'interacció. Què és el primer (ex: mentida -> persecució) és el menys important segons la seva ideologia. Dins aquesta seqüència d'interacció n'hi poden haver de destructives i de constructives.
En definitiva, la causalitat circular, que és la tractada pels sistèmics és aquella que no té principi ni fi, sinó que es tracta d’una relació complementària on no es distingeix la causa i l’efecte:

Pel que fa als sistemes anteriorment descrits, cal destacar que qualsevol persona que s’hi integri pot produir tant un efecte positiu com negatiu sobre el sistema. Cal tenir en compte que la seva intervenció no és innòcua. Així doncs, qualsevol professional (psicòleg, psiquiatre o qualsevol altra persona) pot tenir influència sobre les persones integrants del sistema en tots el nivells.

Pel que fa a l'enfocament sistèmic, cal dir que hi ha alguns psicòlegs que només fan que les seves sessions durin deu sessions per tal d'evitar formar part del sistema. Aquest tipus de teràpia és l'anomenada teràpia estratègica breu. Cal destacar que hi ha molts tipus de teràpies diferents en el model sistèmic i que, dins cada una d'elles, hi ha moltes variable. Per exemple, hi ha alguns psicòlegs sistèmics que si veuen que al cap de 15 dies el pacient no millora el que fan és canviar-los de psicoterapeuta, ja que creuen necessari que se n'ocupi una altra persona. Altres terapeutes, en canvi, parlen amb els subsistemes en comptes del sistemes per tal de contrarestar els possibles prejudicis de la persona en tractament.
Per acabar, vull destacar la figura de Gregori Bateson el qual va ser un antropòleg que va estudiar cultures indígenes diverses i va observar les causalitats circulars entre diverses cultures. Aquestes causalitats es basen en retroalimentació mútua, és a dir, si hi ha una baralla i tots dos prenen la mateixa actitud de manera que es produeix una relació simètrica. Tot i així, cal destacar que les relacions simètriques tan poden ser constructives com destructives. A més de totes aquestes observacions, Gregori Bateson va ser qui va realitzar les pautes d'interacció en diverses cultures –a través de les observacions anteriorment esmentades-. Una d'elles és la relació simètrica dins la qual diversos elements el sistema interactuen de forma semblant –pot ser en forma d'escalada o desescalada, destructiu o constructiu-. Un exemple de relació constructiva seria la de dos companys de feina que competeixen constructivament. La relació destructiva, en canvi, seria la d’una parella que discuteix i es recrimina mútuament el que fa malament.
                                                                    Retrat de Gregory Bateson
Un exemple de relació constructiva seria la de dos companys de feina que competeixen constructivament. La relació destructiva, en canvi, seria la d’una parella que discuteix i es recrimina mútuament el que fa malament.

L'altra pauta establerta per Bateson va ser la de relació complementària on diversos elements del sistema interactuen de manera diferent (cada un té un rol diferent) i pot ser també de tipus constructiu o destructiu. Cal destacar però que, mentre que abans parlaven de similitud en les relacions interpersonals ara tractem el cas de posicionaments diferents enter les relacions. Si posem el cas d’una relació d’aspecte constructiu veurem que els comportament del les dues persones és totalment contrari o diferent. Aquests casos se solen donar entre persona submisa i una dominadora. Posem per cas que ens trobem davant una relació complementària constructiva; un exemple clar en seria un pare que aconsella al fill. Si parlem en canvi d’una relació complementària destructiva parlaríem d’una persona acusada i la seva víctima.

 PRÀCTICA:
La pràctica tracta d’elaborar quatre seqüències de causalitat circular on per a cadascuna hi ha quatre modalitats de relació per a cada tipus: relació de causalitat circular simètrica destructiva i constructiva i la relació de causalitat complementària constructiva i destructiva. En el meu cas, juntament amb la Núria Lleal i la Marta Gironella, hem decidit les següents situacions:
Relació simètrica constructiva:
Relació simètrica destructiva:


Relació asimètrica constructiva:

Relació asimètrica destructiva:

CONCLUSIONS:
Des del meu punt de vista, crec que l’enfocament sistèmic és una bona manera per tractar problemes en grup i intentar solucionar possibles conflictes interpersonals. Per altra banda, però, penso que pot quedar limitat a l’hora de tractar possibles patologies. Des del meu punt de vista crec que el millor és anar a buscar la causa per a poder tractar l’efecte. Actualment crec que el que es fa, i de fet és la manera més tradicional, és centrar-se en l’individu.
Tot i així, he de dir que personalment crec que l’equilibri entre les dues podria esdevenir una bona teràpia. Per a una banda cal considerar que les persones tenen patologies per a una causa –que pot ser aliena a les relacions amb les altres persones- però per a una altra també s’ha de tenir en compte que l’ambient que les envolta també pot influenciar-les i conduir-les a una possible patologia.
El que més interessant trobo pel que fa a l’enfocament sistèmic és el fet de treballar en grups de persones. Els psicòlegs que es dediquen a aquest tipus de teràpia necessiten conèixer a la gent que envolta als malalts de manera que penso que és molt important que el professional estigui en contacte amb les persones que estan al costat de la que està afectada per tal que aquests puguin ajudar-lo o intentar ajudar a superar els seus problemes a través dels propis canvis de conducta -és a dir els que es produiran entorn d’aquest individu-.


Així doncs, arribo a la conclusió que totes dues perspectives són importants però que pel que fa a mi, em decanto cap a la corrent més tradicional, que és l’enfocament iniciat per Wundt; el que se centra majoritàriament en l’individu per tal de diagnosticar-li el possible problema detectat.Evidentment, centrar-se en l’individu no vol dir per a mi deixar de banda el seu entorn familiar però sí és important arribar a aprofundir en la persona, conèixer la seva vida, els seus problemes i preocupacions per tal d’administar-li la millor teràpia possible.

[1] Conjunt de persones amb unes determinades relacions de vincle entre elles.

No hay comentarios:

Publicar un comentario